Estem en uns moments intensos i molt importants del debat polític sobre el futur de Catalunya. Un debat encara més intens després de l’estratègia de la por engegada pel Partit Popular i que ha tingut un punt culminant en la persecució que s’està fent als alcaldes i alcaldesses de Catalunya. Les amenaces que han rebut la majoria d’ells són inacceptables en un estat de dret. També és una agressió al món local i a l’autonomia municipal. Ells i elles, hagin signat o no hagin signat el famós decret, han de rendir comptes polítiques davant la ciutadania i no davant la fiscalia. La intimidació i la coacció que es desprenen del document que han rebut recorden temps passats, com també ho recorden els registres a impremtes, a mitjans de comunicació, a empreses del sector postal o les detencions que s’han produit. Fets molt greus. Vagi per endavant, doncs, la nostra solidaritat amb l’alcalde Motas i la nostra ferma defensa dels valors democràtics.

Tot plegat fa que aquests moments, per si no eren ja prou dificils, es compliquin encara més. I està bé que en aquest escenari de confrontació ens preguntem que podem fer per defensar els nostres drets i les nostres llibertats, però també estaria bé que ens preguntéssim com ho podem fer sense trepitjar els drets i les llibertats dels altres, malgrat que és evident que el PP aquesta pregunta no se l’ha fet. Perquè això no va de vencedors i vençuts, i si algú ho planteja en aquests termes s’equivoca, com s’equivoca greument el PP en voler resoldre un conflicte polític per la via de la judicialització i la persecució de les institucions catalanes.

La tensió creix i creixerà a mesura que s’acosti l’1 d’octubre i la nostra obligació, com a representants polítics, és posar-hi serenor i garantir que el debat es faci amb els valors democràtics del civisme, la pluralitat i el respecte cap a totes les persones, vagin a votar o no vagin a votar. Perquè al final, sigui el que sigui que passi l’1 d’octubre, Catalunya es construirà l’endemà amb els del SI i també amb els del NO, es construirà amb els que han anat a votar i també amb els que no hi han anat. A Catalunya, el 2 d’octubre, hi haurà de continuar convivint un sol poble, i aquesta és una responsabilitat de tots i totes, i en major grau lògicament, dels respresentants polítics. ¿I per què situo en la meva intervenció el tema de la responsabilitat en el debat? Doncs perquè la realitat sovint apunta cap a direccions contràries. Nosaltres,“els comuns”, també en som un exemple, no tant accentuat com altres, però déu n’hi-do. El procés, o millor dit el processisme, des de fa temps que ha situat a tot l’entorn de Catalunya en Comú com el blanc en bona mesura dels seus atacs, i em temo també que de les seves pròpies frustacions. Es veu que no valen matisos. No val tenir dubtes. No val preguntar. O si o no. O ets dels bons o dels dolents…. En aquest sentit tots el “comuns” som equidistants, ambigus, unionistes, covards i traïdors.  Adjectius, per altra banda, sense cap fonament consistent, a no ser el discurs fàcil i demagògic que serveixi per desgastar políticament.

Perquè resulta que som equidistants quan hem estat els primers en denunciar la falta de resposta política del PP, no només aquí sinó també a Madrid, participant activament del plantejament d’una moció de censura al govern de Rajoy; i quan hem estat els únics que no ens hem mogut del referèndum com a l’única eina política que pot solucionar el conflicte -altres ja havien passat pantalles i han tornat enrere, fins i tot n’hi ha que ja havien fet declaracions unilaterals d’independència-

Resulta que som ambigus, quan som l’única força política d’àmbit estatal que ha manifestat i defensat obertament a Madrid que Catalunya necessita i mereix un referèndum amb plenes garanties legals. Sense anar gaire lluny ho va dir fa pocs dies en Pablo Iglesias a Santa Coloma de Gramanet. Quan tots i totes entenguem que fent fora el PP del govern estarem més a prop d’un veritable referèndum, potser millor ens anirà. Per què el problema són els espanyols, o és la política reaccionària del PP? El problema rau en l’estat, o en les elits i en qui governa aquest estat? Doncs canviem-ho!

Resulta que els unionistes som nosaltres, quan els cinc anys de procés han deixat palès que en el projecte que fins ara s’ha dibuixat de la Catalunya independent no hi ha cap element de trencament cap a un Estat més social, més igualitari i més solidari, en definitiva cap a una Catalunya més d’esquerres. O més ben dit només n’hi ha un, la Renda Garantida de Ciutadania, perquè ja venia d’una llarga lluita reivindicativa al carrer. El projecte Barcelona World o l’abstenció recent del PDeCATen la moció de censura contra Rajoy, serien inexplicables si realment estiguéssim assistint a un desplaçament de la dreta cap a un projecte de ruptura que teoritzi i concreti una ampliació dels drets socials i laborals a Catalunya.

Resulta que també som covards, perquè ells estan disposats a mullar-se fins el final, diuen …  i nosaltres no. Som molts i moltes la gent comuna que ens hem arriscat, personal i professionalment, per defensar durant anys els drets laborals i els drets socials de les retallades que venien, algunes del PP des de Madrid però altres des de Barcelona amb CiU (avui PDeCAT). I algunes, com l’ultima reforma laboral, que venien de la mà de tot dos. I ara resulta que aquells que ens retallaven i als quals plantàvem cara, ara són els que ens diuen covards. Resulta que som covards, no per la nostra trajectòria vital al llarg de la vida, sinó simplement perquè ens neguem a polaritzar la política i no acceptem el full de ruta que vol imposar Junts pel Sí.

I resulta finalment que també som un traïdors, bàsicament, perquè la Colau no posa les urnes. Doncs mireu, l’alcaldessa de Barcelona ha fet exactament el mateix que ha fet el nostre alcalde, és a dir, garantir que l’1 d’octubre la gent que vulgui votar pugui votar. A Barcelona, com a Sant Feliu de Guíxols, es podrà votar; per tant, si l’alcaldessa Colau és una estafa, l’alcalde Motas seria per la regla de tres la mateixa estafa.

En tot aquest procés, Catalunya en Comú ha estat l’únic espai d’esquerres, divers i transversal on no ha decidit que fer una cúpula política, sinó que ho hem fet la gent a través d’assemblees descentralitzades i d’una enquesta. Guíxols des del Carrer hi ha participat, i al final hem decidit, des del respecte a la diversitat política, participar l’1 d’Octubre perquè, bàsicament, no podem estar impassius davant aquest brutal atac a les llibertats de les persones i perque tenim molt clar que l’ l’immobilisme del PP és la causa principal de que siguem on som. Aquest no és un problema de legalitat. De desobeir o de tenir por. De valents o de covards. De patriotes o apàtrides. Aquest és un problema de legitimitat. De construir un camí on no deixem ningú enrere. I aquí la nostra crítica al govern de Junts pel Sí, perquè moltes coses es podien haver fet millor. La màxima fortalesa del moviment sobiranista és el seu clam democràtic, i aquest clam democràtic és alhora la gran diferència respecte els arguments del govern del PP. Aquesta és la fortalesa que no podem dilapidar. La que ens dóna, a ulls del món, la legitimitat necessària. No obstant, és avui una legitimitat tocada després dels aconteixaments viscuts recenment en el Parlament de Catalunya.

Ho sento, però els “comuns” sempre anem de cara i diem el que pensem, és la nostra manera d’entendre i fer política. I, en aquest cas, pensem que aquest no és el referèndum que necessita i mereix el poble de Catalunya ni és tampoc el que servirà per declarar l’endemà, si fos el cas, la independència del nostre país. Tant de bo no fos aixi!

De la mateixa manera que la democràcia és bastant més que posar les urnes cada quatre anys i anar a votar (democracia seria també, per exemple, obrir un procés participatiu per a la reforma de Rius i Calvet); un referèndum és bastant més que està jugant a la cuit i amagar amb la policia, els jutges, els fiscals, les urnes i els funcionaris, i convertir el fet d’anar a votar en un acte èpic, heroic i patriòticament obligatori. Per això diem que aquest no és referèndum que necessita i mereix Catalunya. No ho és tampoc perquè entenem que, de la manera com s’ha fet l’aprovació de la Llei del referèndum i el posterior decret de convocatòria, es mantenen obertes moltes incògnites que no es poden menystenir, ja que aquestes no només són d’interpretació jurídica, sinó que fins i tot n’hi ha moltes sobre el que hauria de ser un desenvolupament normal i efectiu del propi referèndum. ¡És que no ens han deixat fer-ho de cap altra manera! D’acord, és cert, però aquest no pot ser l’argument per portar la societat catalana cap a un carreró sense sortida i cap a una divisió interna de la mateixa. I finalment diem que aquest no és el referèndum que necessita i mereix Catalunya per què no hi ha el reconeixement internacional que voldríem que hi hagués.

A nosaltres, a la gent que es movem al voltant de Catalunya en Comú, tot ens fa pensar que el que viurem el dia 1 d’Octubre s’assemblarà més a una enorme mobilització social, on els “comuns” hi serem, que no pas a un referèndum vinculant. Un clam popular que diu: Catalunya vol votar. I Catalunya ha de poder votar. Defensarem que l’1 d’octubre es pugui celebrar. Cridarem a la participació. Volem que la gent es pugui expressar. Jo mateix aniré a votar, perquè penso que cal una gran mobilització, que l’1 d’octubre és una ocasió única per obrir una finestra d’oportunitats i començar a canviar les coses i que si la participació és alta obligarà al govern estatal i a la comunitat internacional a moure fitxa.

Això si, aniré a votar respectant l’opció d’aquelles persones que decideixin no anar-hi. Com també aniré a votar entenent a les persones del meu grup i d’altres grups municipals, companys i companyes que a molts d’ells admiro per la seva trajectoria vital i sobre els quals ningú pot discutir els seus valors democràtics, que no s’han sentit cridats a participar-hi. Per què en els fons, ho volguem reconèixer o no, si no es senten cridats a participar és que alguna cosa no s’ha fet del tot bé. Allà a Madrid per descomptat -a les proves em remeto de tot el despropòsit i tota l’ofensiva de la por i la coacció que ha desplegat el PP-, però segurament que alguna coseta a aquí se l’hi ha escapat a Junts pel Sí, o no ha acabat d’entendre.

Un cop haguem votat arribarà l’endemà. El dia 2 d’octubre, a Catalunya en Comú tenim clar que haurem de seguir treballant per a que Catalunya pugui decidir en un futur i, en aquest sentit, ens comprometem a treballar sense defallir fins a aconseguir un referèndum que sigui:

-Efectiu; cal que el dia següent passi alguna cosa que defineixi l’encaix territorial de Catalunya amb la resta de l’estat, i cal que la ciutadania sàpiga què; per tal que se’n pugui fer responsable amb el seu vot.

-Democràtic; amb debats rigorosos sobre pros i contres; amb neutralitat sobre el resultat per part del govern i dels mitjans públics; i on totes les opcions s’hi sentin cridades a participar.

-I amb el reconeixement internacional que es mereix; perquè la sobirania és sobretot això; reconeixement.

Per arribar-hi, que ja avanço que no serà fácil ni tampoc durarà 18 mesos, necessitarem primer de tot canviar a través de les urnes els interlocutors d’ambdós governs. No es possible construir una nova realitat amb vells interlocutors afectats per vells vicis. Sabem que no serà fàcil, no és senzill, però tampoc ho és aconseguir una distribució justa de la riquesa, prioritzar les polítiques ecològiques o assolir una igualttat efectiva de gènere; i no per això hi pensem renunciar. ¿Què alguns tenen pressa? Segur, hem passat del “keep calm” al “tenim pressa”, però altres pensaran que després de 300 anys tampoc ve de dos,tres o cinc anys més. De fet una de les grans desavantatges de la pressa política és que sempre va lligada a la confusió i origina desconcert, com bé s’està demostrat, i que per tant a la llarga sovint sol tenir l’efecte contrari al desitjat.

És hora de deixar enrere les metàfores bel·licistes que busquen la derrota de l’adversari, deixar enrere la imatge d’un país dividit, d’un país d’estàs amb mi o en contra meva, i reivindicar el matís, l’empatia, el diàleg i la fraternitat. Hem d’exigir als nostres representants que obrin vies de diàleg. És la seva obligació! Si hi renunciem, si deixem d’escoltar-nos, si ens perdem el respecte, de res ens servirà que “uns perdin i altres guanyin”, perquè haurem perdut tots i totes. Per això ens preocupa que un procés que va néixer pel dret a decidir i democràtic a celebrar un referèndum i que ha estat defensat amb impressionants manifestacions populars, no acabi engolit per les necessitats partidistes d’uns i altres. Esperem que tot això no ens porti a una gran frustració col·lectiva i a una ruptura interna del poble català. Per sobre de les nostres diferències, Catalunya és avui un sol poble i després del 1 d’octubre ho ha de continuar sent. I quedi clar que si hi ha intervenció desproporcionada de l’estat, com ja ha passat, serà un greu error i ens tindrà, com també ha passat, a tots els “comuns” enfront. Cap repressió a una acció pacífica. Cap retallada a la democràcia.