<< El nostre grup municipal comparteix el mínim denominador comú dels acords de la declaració de rebuig a la sentència del TS que inhabilita el President de la Generalitat, i que avui es porta al Ple municipal. Sí que ens agradaia remarcar, com introducció, una qüestió que pensem és prou important: hem de ser capaços de separar la persona de’n Quim Torra i el seu bagatge polític, de la persona que representa la figura del MHP de la Generalitat, perquè si no ho fem d’aquesta manera perdrem una certa objectivitat i caurem en el mantra de què tota la culpa és de l’altra part; i això, per a nosaltres, no és del tot exacte.

En Comú Podem ja ha dit i manifestat públicament que considera que la conseqüencia jurídica de la desobediència ha estat desproporcionada i greu, en la mesura que entenem afebleix el nostre autogovern i les nostres institucions. De fet, la sentència ha estat el pitjor final per a una legislatura perduda pràcticament des del primer dia.

El que no podem entendre és que veient com de perduda estava aquesta legislatura, el President Torra hagi estat incapaç de convocar eleccions, ja no quan va dir que ho feria, sinó que ni tant sols quan sabia que l’inhabilitació estava al caure. Fins i tot aquí, ha prioritzat els interessos de partit per damunt dels del país (per això dèiem abans que calia separar la persona de la institució). En Quim Torra polític i activista ha preferit abocar al país a cinc mesos d’un govern en funcions i dividit, quan segurament el que tocava com a MHP era salvaguardar el país, la seva gent i les seves institucions i convocar eleccions quan abans millor. Potser algú li hauria d’explicar que les crisis no ho estan mai en funcions.

He de fer referència, breument, a dos conceptes que aquests dies han estat molt d’actualitat: la desobediència i la llibertat d’expressió. Ho he de fer per evitar caure en els paranys del processisme. Quan el President desobeix un mandat judicial, no ho està fenr la persona del polìtic i activista Quim Torra, sinó que ho està fent el MHP, és a dir, la institució que representa. No és un ciutadà el que unilateralment decideix desobeir per no treure la pancarta (encara que després l’acabi treient, una vegada ja ha gesticulat prou i ha obtingut el focus d’atenció mediàtica que volia), sinó que és la Institució la que desobeix; una institució que, per cert, representa a tot un país i no a la seva meitat.

El que va fer llavors en Quim Torra va ser, simplement, actuar com un activista i fer ús d’una institució pública. Ho va fer clarament amb finalitats partidistes. Una acció, per a nosaltres, democràticament inacceptable.

I tot això res té a veure amb la llibertat d’expressió, l’altre concepte aquests dies àmpliament utilitzat. Perquè l’objecte de la sentència recau sobre el fet de la desobediència, no sobre la pancarta. És la desobediència concreta i ostentosa que va fer sobre unes instruccions reiterades que va rebre, de manera oficial com a President, per part d’un òrgan que té la funció de garantir l’imparcialitat de les administracions públiques en els processos electorals.

Però bé, i una vegada aclarits conceptes, dir que una cosa no treu l’altra i que la sentència, que al final a qui afecta és a la institució que representa el MHP de la Generalitat, ens constinua semblant del tot desproporcionada. Per això el nostre vot favorable a la declaració. Per això, i perquè nosaltres tenim molt clar que des de la judicialització de la política mai es resoldrà el conflicte ni els problemes de la gent. De fet, els comuns hem estat els primers que fa temps venim dient que mentre hi hagin polítics presos no serà possible el diàleg ni començar a treballar de debò per sortir d’aquest embolic. Per això el nostre compromís amb la reforma del codi penal i amb l’indult.

Catalunya es mereix un futur millor. Un futur que ha de passar pel diàleg, que ha de posar en primera línia política les necessitats reals de la gent i que ha de defugir de les èpiques i les grandiloqüències a les que ens té acostumat el món independentista.

El dret a decidir no s’assoleix d’un dia per l’altre, ni d’un any per l’altre, ni molt menys s’assoleix de manera unilateral com ja ha quedat prou demostrat. Calen aliançes, diàleg, temps, paciència i, sobretot, cal tenir una mirada llarga posada en una estratègia progressista arreu de l’estat. I, mentrestrant, el que ha de prevaler és ser capaços de posar en el centre de l’agenda política els problemes reals de la gent i del planeta. Només d’aquesta manera arribarem a l’unitat cívica, social i política a què fa referència la declaració que avui estem aprovant en el Ple de Sant Feliu de Guíxols>>