La repressió i l’empresonament d’idees polítiques són uns fets intolerables que no només representen un atac contra l’independentisme, sinó que també van en contra dels valors democràtics més essencials de la nostra societat; per això, i malgrat no compartir fulls de ruta unilaterals, els “comuns” hem estat des del minut zero denunciant aquesta situació, exigint la llibertat d’aquestes persones i participant de les accions reivindicatives.  Quan el passat dia 3 de novembre el govern local convocava a tots els grups de manera urgent a un Ple per llegir una declaració institucional, i ho feia  sense marge pel debat, el nostre grup ja va avançar que, malgrat compartir el fons de l’assumpte, no compartia la manera de fer i que no consensuaria cap text conjunt que es presentés d’aquella manera, de fet,  ja va anunciar que presentaria la seva pròpia moció. Tot i això, l’alcade Motas parla de “consens” quan es refereix a aquella declaració institucional del dia 3 de novembre. Una declaració, per cert, que s’endescuidava d’un dels fets més carismàtics d’aquesta lluita popular: el de penjar una pancarta de l’edifici consistorial en senyal de protesta.

La nostra moció, tal i com vam anunciar que presentaríem, va arribar al Ple el dia 30 de novembre. En el seu text, nosaltres si que platejàvem penjar del balcó de l’ajuntament una pancarta LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS. Aquell dia, i a diferència del dia 3 que simplement es va fer una lectura, si que hi va haver temps pel debat polític i, conseqüència d’aquell debat pujat de to en alguns moments , va quedar palès que no hi havia cap consens al voltant d’aquest assumpte. De fet aquell dia el govern (TSF-ERC-PSC) va votar NO a la nostra proposta de penjar la pancarta. Els arguments que va fer servir van ser tres: que no calia perquè ja s’havia fet una declaració institucional, malgrat que el temps ens ha demostrat que si que calia; que arribava tard, malgrat que avui 4 d’aquelles 10 persones que es van empresonar injustament el 2 de novembre continuen encara en presó preventiva; i tres, que al balcó de l’ajuntament mai s’hi han penjat pancartes reivindicatives i que a la ciutat hi ha altres indrets on penjar pancartes (obviant el fet institucional que representa penjar la pancarta a l’ajuntament). En la seva intervenció final l’alcalde li va retreure al nostre regidor que trenqués el suposat consens del dia 3, tot i que en el debat, i sobretot en les votacions, ja va quedar demostrat que no hi havia a la sala cap consens al voltant de l’assumpte de la pancarta.

Finalnent arriba, abans d’ahir, una nova proposta al Ple per penjar la pancarta. Aquesta ho fa de la mà de la CUP i les entitats i associacions independentistes. A diferència de dos mesos enrere, el govern dóna un gir en els seus arguments i vota a favor (segur que la sala plena de gent i el fet d’entrar aviat en l’últim any de mandat hi van ajudar). Tot plegat ens va fer pensar una mica en aquella famosa frase que va dir Marx, en Groucho no en Karl, de “Estos son mis principios, si no le gustan tengo otros”. Sobtadament en la seva intervenció l’alcalde va tornar a retreure-li al nostre regidor aquell suposat consens del dia 3. Sincerament, no ho entenem. Potser algú li hauria d’explicar que consens vol dir l’acceptació d’una proposta o una idea, mitjançant un procés participatiu, per part de la totalitat d’un grup, és a dir, de tots i totes. I, és prou evident, que en aquest assumpte no hi ha hagut, ni el dia 3, ni el 30, ni tampoc fa dos dies, cap acceptació que hagi satisfet a la totalitat dels grups municipals.