El projecte del nou Thyssen  ha passat, en qüestió de pocs anys, de ser un projecte gran, que la nostra formació en molts aspectes compartia, a ser un projecte megalòman que implicarà deixar enrere molts altres projectes i moltes altres actuacions que la ciutat i la seva gent necessiten.

I aquesta transformació la veiem en el pressupost, que ha passat de 5 a 13 milions d’euros, i també en l’aparició d’alguns elements grandiloqüents que amenacen en trencar l’harmonia del conjunt arquitectònic i patrimonial del Monestir, com és la construcció d’un  cub de 5 metres d’alçada a la Plaça de l’Abadia i que es connectarà amb l’interior del Monestir a través d’una obertura en el mur.

Tampoc podem passar per alt que el projecte implica l’ús privatiu dels jardins del Monestir que s’integraran a l’espai del museu, incomplint d’aquesta manera el compromís fet per aquest mateix govern quan l’any 2016 va dir que l’objectiu era que es convertissin en un parc públic i d’accés gratuït. I passa el mateix amb la Casa Blasco, adquirida en el seu moment conjuntament amb els jardins pel seu aprofitament i ús públic, però que ara hem descobert que es convertirà en el restaurant del museu.

L’aprovació inicial del  projecte implica que avui la ciutat ha de fer front a 6,2 milions d’euros, perquè, a banda de bones intencions i declaracions, dels 13 milions del pressupost  només n’hi ha compromesos 6,8 (1,2 de la Diputació, 3,5 dels fons europeus i 2,1 de la Generalitat, tenint en compte que aquests últims encara s’ha veure com es concreten d’aquí al 2025).  A més tot plegat s’ha fet, com ha reconegut el propi govern, sense tenir damunt la taula cap estudi previ de viabilitat econòmica que determini si, una vegada finalitzada l’obra i tenint en compte que es tracta d’un acord de cessió per 20 anys, el museu tindrà l’equilibri raonable entre el benefici privat i el públic que ha de tenir qualsevol cooperació pública-privada que es faci. En l’aspecte econòmic, tampoc hi ha un estudi de costos atenent a la naturalesa del projecte, ja que durant 20 anys l’amortització de la inversió requerirà fer front a uns costos anuals importants en manteniment, personal i seguretat.

Sorprèn que l’estudi museístic que s’ha fet no determini quines seran les 130 obres que, finalment, formaran part de l’exposició permanent de pintura catalana i que, se suposa, han de ser el cor i el reclam del projecte. A hores d’ara, la ciutat està fent una inversió milionària per 20 anys sense que sigui de coneixement públic quines obres d’art integraran la col·lecció permanent de pintura catalana.

En general són moltes incerteses per tants diners invertits, més encara en uns moments on les necessitats de la ciutat i les prioritats de la seva gent són moltes, tant o més importants. La nostra formació està convençuda que aquest no és el projecte que millor s’adapta a la realitat de Sant Feliu de Guíxols, sense que això vulgui dir, en cap cas, que no puguin haver-hi altres projectes igualment interessants pel futur museu des d’un punt de vista cultural i de reclam turístic.