«El problema que hi veiem nosaltres en aquesta moció, i aquesta ha estat una de les raons que ens ha fet decidir el nostre vot contrari, és que amaga més que no pas ensenya. A ningú escapa que amb aquesta proposta el que fa el grup socialista és parlar de la problemàtica dels llaços grocs, malgrat que té l’habilitat que en tot el text no surt ni una sola vegada “llaç” ni “groc”. Però el context és el que és i estem segur que si no fos precissament per ell avui no tindríem aquesta proposta damunt la taula.

Intentaré, breument, resumir la postura del “comuns” amb el tema dels llaços grocs i penso que també servirà per acabar d’argumentar el sentit del nostre vot que, com he dit, serà un no. A nosaltres no ens molesten ni els llaços grocs al carrer ni les pancartes en els balcons dels ajuntaments. Considerem que formen part de la llibertat d’expressió i que aquest és un dret que no es pot coartar, o limitar, amb l’argument que no representa o no agrada a tothom. És impossible que accions que es configuren al voltant d’un sentiment i d’una expressió popular acabin agradant o contentant a tothom. Quan el grup socilialista argumenta aquesta suposada neutralitat de l’espai públic, sap, encara que no ho digui, que aquesta és impossible. També ha estat així en altres temps, en altres reivindicacions i amb altres símbols de causes socials o polítiques, perquè l’espai públic és un reflex de la llibertat d’expressió. Ara bé, bretolades sempre a part i si es malmet l’espai públic s’haurà d’actuar amb conseqüència i com correspon. Per a nosaltres caldria diferenciar, per exemple, entre penjar llaços grocs o utilitzar pintura, això últim, ja entraria en el capítol de les bretolades.

Els llaços grocs no són una reivindicació exclusiva de l’independentisme (per més que hi hagi alguna formació política, o fins i tot alguna entitat, que se’ls vulgui apropiar). Els llaços grocs van sorgir a l’octubre de l’any passat com a conseqüència de l’empresonament injust dels Jordis i d’una manifestació d’espontaneïtat cívica i això s’ha de mantenir. El llaç groc és, en definitiva, un símbol de solidaritat contra la repressió, perquè sovint, com és el cas, autoritat i repressió van juntes. Dit això, hem de dir també que lamentem profundament la crispació actual i lamentem aquest xoc de blocs que estem vivint d’un temps cap aquí i que no porta enlloc. Un xoc de blocs que, al nostre entendre, es sustenta i retroalimenta a partir d’un partit polític com és Ciutadans, que necessita més que mai de la confrontació per no perdre pistonada electoral, i d’un projecte polític com és la Crida de’n Puigdemont que necessita no perdre protagonisme per mantenir-se en el poder.

Pensem que el que ens hauria de preocupar, a banda de la llibertat dels presos polítics tancats de manera preventiva i injusta, és que a la societat tinguem els mateixos dos blocs i que aquests es donin l’esquena cada vegada amb més acritud amb una crispació, que fins no fa gaire estava al Parlament, però que ara s’ha traslladat al carrer. Això ens hauria de preocupar, i també ens hauria fer pensar que el tema central de les relacions entre la Generalitat i la Moncloa sigui la polèmica dels llaços en lloc de ser l’inversió en infraestructures, el desbloqueig de lleis socials, el finançament autonòmic o el traspàs de competències pendents. I, ja posats, també ens hauria de preocupar que el Parlament de Catalunya estigui tancat fins el mes d’octubre. El que necessitem és sentit comú i rebaixar la crispació, i sembla que és prou evident que propostes com aquesta d’avui precisament no hi ajuden.

He pensat que per acabar res millor que fer-ho amb una reflexió d’en Josep Fontana que, com sabeu, aquesta setmana ens ha deixat per sempre. Historiador referent d’aquí i de fora de Catalunya, intel·lectual compromès, lluitador antifranquista, militant del PSUC … en Fontana també va dir la seva en la qüestió catalana, entre moltes altres reflexions, i en va fer una que avui ve a sentit de tot això quan parlem de llaços grocs, independència i sentit comú. Ell va dir “La història ens demostra que els pobles que aconsegueixen la independència ho fan negociant amb aquell del que es volen separar, o bé, ho fan per la força. Si força no en tenim, perquè no tenim exercit, només ens queda la negociació. Fer-se il·lusions que avui algun Govern de Madrid és capaç de concedir-nos el que demanem és ser un ilús, i dir-ho és ser igualment ilús, o el que és pitjor, mentider”. Ho deixo aquí. Posem-hi entre tots i totes tot el sentit comú que sigui possible, perquè, com també deia l’historiador: “si aquest país s’ha de salvar, el salvarà la gent” Gràcies.»