Suposem que si que el coneixeu. Gairebé tothom amb una mica de curiositat l’ha visitat si n’ha tingut ocasió. Una finca al costat de la riera de Mascanada, d’una hectàrea d’extensió aproximada on en Josep Almar, antic mecànic i lampista, ha dipositat les seves inquietuds, somnis i feines els darrers anys. El vam visitar, altre vegada, dijous al  vespre, quan les darreres llums dels sol s’esvaïen camí del ponent.

Si no heu vist la seva col·lecció, el museu de les seves dèries, records i peces donades no us en podeu fer càrrec. Hi ha una mica de tot: pintures del seu pare que, a part de la seva manya amb el pinzell, són el testimoni del paisatge del seu entorn i la seva època. Maquetes sortides de la seva ma i del seu amor per les barques i pel mar, fins i tot  una , a mida natural, del que solia ser la cuina d’una casa de pescadors. Una col·lecció de  baldufes de fusta tornejades per la seva ma, que ell ensenya a fer a la mainada curiosa que el visita i s’atreveix amb el torn i la peça de fusta. (Deixeu-me aquest parèntesi après a l’escola de Sant Josep quan en dèiem “els hermanus”: “El mundo es como una baldufa o peonza que…bailando sobre si misma  des…cribe una circunferència al moverse” ( te la seva cantarella)

Tot això i més està massa apilonat, entaforat en dues o tres estances que s’ofeguen d’objectes i de les històries que tenen al darrera i que demanen espai per mostrar-se com cal i poder respirar cadascuna pel seu compte.

Després hi ha una petita nau adossada a l’esquena de la masia que és la casa d’en Josep i la pairal de la finca. És la nau del “pecat” urbanístic perquè es va construir sense esperar permisos i que en Josep explica que li va costar molts euros de càstig municipal. Aquest “pecat” li serveix per ensenyar a qui vulgui, sobre tot les criatures que queden bocabadades, com es poden construir petits ginys que encenen llums, treuen fum, llencen espirals en l’aire, fan girar andròmines i altres meravelles totes fetes amb llaunes buides de tonyina, fils elèctrics abandonats, motorets de electrodomèstics jubilats i altres desferres reciclades amb enginy, amor i feina.

També hi troben refugi velles màquines, eines, vehicles, molins de vent…impossible fer memòria de tot. Però cal destacar-hi la companyia dels objectes misteriosos aparentment bojos i estranys que gairebé no podem desxifrar sense les explicacions que ens fa tot passant en Josep amb la seva conya marinera.

Paret amb paret el taller on neixen aquestes estranyes criatures dia a dia, perquè l’Almar (el “Rat Penat”, ell us explicarà el perquè del pseudònim si li ve de gust) no para, obligat per la seva dèria, la inèrcia d’una activitat que la seva civilitzada llampadura l’impulsa cada dia.

He deixat pel final el que és evident per qui es perd pel viarany que porta a la casa. El primer que es veu des de fóra i que li porta un seguit de visites curioses i potser no desitjades. Tot el conjunt d’estances porta la pell de construccions afegides a la façana, al pati, als corriols que l’envolten camí de l’hort. Afegitons d’un aire gaudinià que continuen creixent de la imaginació d’en Josep a base de ciment treballat a ma, ceràmica, vidre… i el que calgui que serveixi per donar el toc que ell vol en aquell moment. Almar-Brosa-Gaudi… una follia de llampadura ganxona autèntica.

I nosaltres què?. Ara mateix l’Almar confessa que ha deixat tota esperança que la seva descendència continuï somiant i treballant la seva petja personal. Es lògic, cadascú vol marcar la seva i no pas la dels seus pares. Pensar que el fill segon del notari Dalí, el segon Salvador de la casa, estaria tant tocat de la tramuntana i que tindria la sort de trobar amics com Lorca o Buñuel i una dona que el faria embolcallar de dòlars…però això és una altra llampadura.

Què podem fer per l’Almar i la seva obra? Ell, generós, només demana continuar tal com ara, eixamplant el que fa fins que plegui de viure. Però demana una mica d’atenció, de consideració i de respecte. Està disposat a deixar-ho tot a la ciutat només a canvi de que es miri i es consideri el que ha fet fins ara i que es respecti el lloc i el seu museu tal com estan, a la vora de Mascanada, a la petita vall on es desperta cada matí. Hi ha prou valor i prou espai per ordenar, realçar i exhibir tot el qui hi a al Rat Penat sense moure-ho de lloc. En una altra banda no tindria sentit. Estaria com se sol dir, fóra de lloc. Hi ha terra per millorar l’hort, hi ha aigua per fer-lo créixer, hi ha un taller per fer-lo servir, per aprendre i per gaudir.

Aconseguir que el somni d’en Josep pugui ser realitat, amb un compromís públic seriós de la ciutat i del Rat Penat, per anar-lo construint  a poc a poc és el primer pas que hem d’ajudar a donar. Cal conèixer-ho bé, estudiar-ho amb calma i anar fent, com ell ho ha fet al llarg dels anys.