Gràcies a llibres d’investigació com “Traficant d’ànimes” de Gustau Nerín, antropòleg i historiador especialitzat en l’estudi del colonialisme espanyol a l’Àfrica, podem saber que Antoni Vidal, a més de benefactor de la ciutat, va ser també un negrer que durant deu anys (entre el 1830 i el 1840 -quan el tràfic d’esclaus ja era il·legal-) va fer negoci amb la venta d’éssers humans. Avui en Gustau Nerín ens ha explicat com Vidal-Frères va ser una de les grans companyies de vaixells negrers de l’època i que aquesta era propietat d’Antoni Vidal. Sabem, per la correspondència confiscada pels anglesos en els vaixells presos, que el governador de Lamu (Tanzània), un dels esclavistes més actius de l’àfrica oriental, estava a sou de la companyia Vidal-Frères i que fruit d’aquesta col·laboració, Antoni Vidal va arribar a tenir la seva pròpia factoria a l’illa La Reunión (factoria era el nom que rebien els centres fortificats on es recluien a les persones de raça negra abans de ser embarcades). D’allà, i un cop carregades les bodegues, els vaixells de’n Vidal posaven rumb cap al mercat d’esclaus de Cuba. Hem escoltat també com en un sol any Vidal-Frères podia arribar a carregar fins a 6.000 esclaus, és a dir, que en deu any els vaixells d’Antoni Vidal van esclavitzar més de 70.000 persones. També hem conegut els negocis d’un altre negrer ganxó, en Bonaventura Mas. En Vidal mai es va embrutar directament les mans, mai va viatjar a Àfrica. El seu gerent al territori africà va ser un altre ganxó: en Bonaventura Mas i Calzada. Cosí i home de confiança d’Antoni Vidal, Mas era el que s’encarregava in situ d’organitzar les expedicions africanes que compraven, o segrestaven directament, persones de raça negra en el continent africà per després portar-les cap a la factoria a l’illa La Reunión, a la costa amb Madagascar, en espera de ser embarcades. Finalment hem sabut d’un altre negrer ganxó: Josep Carbó Martinell, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1806. Josep Carbó va arribar a ser un prestigiós capità negrer que va arribar a fer prou fortuna com per tenir la seva pròpia plantació de sucre a Matanzas (Cuba).