Transcrivim la intervenció del nostre regidor:

“Aquest acord pel 155 entre el PP i el PSOE, amb la presència de la nova dreta que representa Ciutadans, significa la ruptura del pacte territorial. Anys abans, l’acord entre el PSOE i el PP que va comportar la reforma de l’article 135 i que va suposar la subordinació de l’interès social als interessos dels bancs va significar la ruptura del pacte social. El pacte institucional ja fa temps que està trencant per la corrupció política, la d’allà i la d’aquí. El règim del 78, doncs, viu instal·lat en una crisi que té aquestes tres dimensions, la social, institucional i territorial i el Minotauro, com el va definir algu fa temps, es defensa. I es defensa dur. Per això en sortirem millor, serem més forts, si som més si i ho fem plegats. L’essència constituent del 15M ens ha d’impulsar al conjunt de les classes populars cap a nous pactes socials, institucionals i territorials, basats en l’igualtat, la solidaritat, la justicia social i, també, la plurinacionalitat a partir de poder exercir el dret a decidir.

L’aplicació del 155 no és una iniciativa aïllada. Forma part d’aquesta defensa del Minotaure. Una estratègia autoritària de recentralització i que impedeix que els pobles es dotin de les eines adequades per garantir la seva existència històrica, tant en el camp econòmic, cultural, lingüístic com en el de reconeixement internacional.

El 155, o la suspensió de l’autogovern de Catalunya que és el mateix, no només farà saltar pels aires aquest pacte territorial que deiem abans, sinó que representa un atac als fonaments mateixos de la pròpia democràcia: que el PP, amb un 8% dels vots en les últimes eleccions a Catalunya, vulgui governar és un despropòsit polític i una mutació democràtica.

I doncs, què hem de fer? El problema d’una declaració d’independència unilateral no resideix tant en la seva legalitat o il·legalitat, interpretable en funció del costat que es miri, com si en la seva il·legitimitat. Il·legitimitat perquè les forces polítiques partidàries de la independència governen amb un 48% dels vots, aquest és el veritable mandat popular, i també perquè, ens agradi més o menys, el reconeixement internacional obliga a fer les coses d’una altra manera.

L’1 d’octubre no va ser només una exhibició del poder de mobilització del independentisme, sinó també l’expressió d’una voluntat majoritària de la societat catalana de decidir el seu futur a les urnes, a banda, com ja s’ha dit avui, de ser un exemple de mobilització pacífica davant de la repressió ordenada pel govern de l’estat espanyol. No obstant, i malgrat aquest gran èxit, és dificil acceptar que aquesta gran mobilització social justifiqui declarar la independència de Catalunya a partir d’una decissió unilateral, més encara, quan així també ho van concloure els observadors internacionals.

Un referèndum acordat és, avui, l’única solució democràtica possible. I quan serà possible? No ho sé, ara bé, en politica, i d’això en tenim grans exemples al llarg dels darrers anys, i fins i tot dels darrers dies, els temps sempre són temporals i res és per sempre. El referèndum el tindrem, segur, com l’han tingut altres, amb dificultats, però el tindrem. Segurament que la primera gran dificultat sigui fer fora el PP del govern, i em sembla que la segona es revela en aquesta obcecació que tenen avui els socialistes espanyols que es capfiquen en no voler reconèixer la necessitat de dur a terme un referèndum acordat.

Però que aquest immobilisme per part d’alguns hi sigui avui, no vol dir que hi sigui d’aquí a un temps. Nombrosos catedràtics de dret constitucional i juristes de reconegut prestigi afirmen que fer un referèndum és perfectament compatible amb l’actual Constitució. Una cosa si està clara, cada vegada hi ha més persones fora de Catalunya que saben, entenen i comparteixen que l’única via de solució possible a aquesta greu crisi institucional és el referèndum acordat.

És una evidència que els ferms defensors de teixir aliances al conjunt de l’estat per aconseguir un referèndum acordat hem topat amb aquesta  barbaritat que és el 155, i el que és pitjor, tenir que veure com des d’una bona part del socialisme s’avala aquesta actuació, al menys fins avui. L’anunci de la convocatòria d’eleccions, que per unes hores ha semblat reixir, tampoc és l’escenari que Catalunya en Comú contempla.

No toca el 155, tampoc toca una declaració unilateral, ni tampoc està clar que l’alternativa a l’escenari de la declaració d’independència hagi de ser necessàriament la convocatòria d’unes eleccions forçades. Tenim una gran responsabilitat oberta en mantenir un front ampli que aplegui a totes les persones demòcrates i que es materialitzi a partir de lluites compartides per exigir l’amnistia dels presos polítics, el final de la intervenció de l’autogovern i el restabliment de la plena autonomia, la fi de l’asfíxia econòmica, la sortida de les forces de seguretat que es van desplegar abans de l’1-O i, evidenment, la mediació per a la negociació d’un referèndum.

Avui la prioritat ha de ser articular aquesta resistència a la involució democràtica i fer-ho a partir de l’actual majoria en vots i escons que representa el dret a decidir. Les legislatures duren el que duren, aquesta fins el juliol de 2019, i ens hem de continuar mantenint units en la defensa d’un referèndum acordat  i en contra la implementació, sigui en el grau que sigui, del 155. Una mobilització social contra el 155 interpel·la a molts més actors, a molta més gent, que no pas una mobilització per l’independència.

Estic convençut que la societat catalana reaccionarà amb intel·ligència i fermesa, com ha fet sempre al llarg de la història, i sortirà en defensa del seu autogovern. La reacció d’organitzacions socials i de la ciutadania ha de continuar sent contundent, cívica i pacífica. Des de la imposició i des de la força no es podrà resoldre la major crisi política de la democràcia espanyola. Ho saben, no ho volen reconèixer encara, però saben que només és possible sortir-ne amb una solució política negociada. Per això, continua sent necessari articular l’unitat del conjunt d’institucions públiques catalanes, forces polítiques, agents socials i entitats i organitzacions per donar resposta a qualsevol segrest institucional que s’intenti per part de l’estat espanyol. La Taula per a la Democràcia és un bon exemple.

A tot això, no podem permetre la més mínima escletxa d’intervenció en les nostres institucions. No es tracte de si el 155 s’aplica amb més o menys intensitat, simplement s’ha de rebutjar de ple la seva aplicació articulant una resposta unitària des de les institucions democràtiques, amb tots els partits polítics, els ajuntaments, sindicats, associacions empresarials, i societat civil en defensa de l’autogovern, coherent amb els valors i principis que garanteixen la cohesió social del nostre país.  I, mentre, davant la falta de voluntat de diàleg del govern espanyol, continuar instant a la Comissió Europea perquè promogui una mediació política imparcial que permeti trobar vies de diàleg per superar solucions unilaterals”