Bonificacions socials o tarifació social

Bonificacions socials o tarifació social

Guíxols des del Carrer lamenta que el govern de la ciutat deixi de banda la tarifació social.

En l’últim Ple, i en el marc del debat de les ordenances fiscals, el regidor delegat d’Economia, i en resposta a una reivindicació del nostre regidor que instava al govern a fer una aposta ferma per la tarifació social en els preus públics dels serveis municipals, va tenir el desencert de comparar el sistema actual de bonificacions a les escoles bressol del nostre municipi amb el de la ciutat de Barcelona, ​​que enguany ha aplicat la tarifació social. En la seva intervenció, i després de lloar el sistema de bonificacions, va arribar a afirmar que la tarifació social contradiu sovint els valors de la equitat; obviant que això no és així, primer, perquè amb la tarifació social s’arriba a un nombre més elevat de població per segment de renda que no pas per bonificacions assistencials, i segon, perquè la tarifació social,  a diferència del sistema de bonificacions, no exhaureix la via assistencial (de fet, en aquesta comparació, el regidor delegat es va oblidar d’esmentar que la ciutat de Barcelona, complementant la tarifació social, ha posat en marxa la “quota zero” per aquelles famílies que acrediten informe favorable de Serveis Socials).

No n’hi ha prou amb què el municipi disposi d’equipaments i tingui serveis, el que cal és garantir que tothom hi pugui accedir sense dependre de l’assistencialisme i la “bona voluntat” dels polítics de torn. Aquest és el sentit de la tarifació social en els preus públics, és a dir, tothom contribueix al sosteniment de les despeses públiques, però ho fa d’acord amb la seva capacitat econòmica. El requisit bàsic de la tarifació social és que, una vegada marcat el preu públic de sortida que cobreix el cost del servei, la resta de preus a pagar s’adapten a la renda disponible de l’unitat familiar o de convivència en funció d’uns trams preestablerts, d’aquesta manera el preu no és mai una barrera a l’hora d’accedir a un equipament o a un servei municipal. Per altra banda el fet assistencial, el que coneixem com a “bonificacions”, queda garantit igualment per a aquelles persones amb cap o escasos recursos.

La tarifació social es construeix a partir de criteris d’equitat i no d’igualtat, malgrat que per altra banda és perfectament compatible amb un sistema de beques o bonificacions. No és fàcil la seva implementació, ja ho sabem. El primer que cal fer és conèixer bé en quins àmbits la tarifació social respon a les necessitats del municipi, i també, saber qui va i qui no va als nostres equipaments i serveis i per què ho fa o no ho fa. Per això cal disposar d’informació referent als usuaris i usuàries, tant informació quantitativa:  edat, sexe, la zona de la ciutat on viuen… com qualitativa (enquestes d’opinió del servei). A partir d’aquí haurem de preguntar-nos sobre els usuaris i usuàries absents i identificar les possibles barreres d’accés que s’hagin trobat: informatives, físiques, culturals, econòmiques… Lògicament, en aquest últim punt, si les causes són econòmiques, vol dir que el preu públic establert és una barrera per accedir-hi, i per tant, no compleix amb la funció social que hauria de complir. Després, caldrà calcular amb exactitud el preu de cost a partir de la elaboració d’un estudi sobre la rendibilitat del servei. Tot plegat com dèiem abans no és fàcil i necessita, d’entrada, d’una bona dosi de  compromís, valentia i ideologia política. Unes qualitats que, com va quedar demostrat en l’últim Ple, avui no té el govern de la nostra ciutat format per TSF, ERC i PSC.

Notícies varies

Leave a Comment

You must be logged in to post a comment.

Translate »